En els últims anys, alguns dels videojocs més celebrats estan ambientats en mons postapocalíptics. Títols com Fallout i The Last of Us no només han triomfat com a videojocs, sinó que s’han adaptat a sèries de televisió amb molt d’èxit, sobretot en el cas de The Last of Us. Clarament, les ficcions ambientades després de la fi del món tal com el coneixem desperten un gran interès, i és que plantegen moltes reflexions profundes sobre la civilització i la condició humana. Les ficcions postapocalíptiques ens proposen un escenari en què la societat ha col·lapsat: hi ha hagut una guerra, una pandèmia, una catàstrofe ambiental, ha caigut un meteorit o una bomba nuclear, han aparegut els zombis… És una mica indiferent o intercanviable la causa, el que importa és que aquestes catàstrofes, aquests estats d’emergència són una forma al·legòrica d’imaginar-nos futurs possibles en què finalment la civilització ha caigut. El que ens fascina és l’extrema fragilitat del sistema. En poques hores, passem del pànic de la població, al desbordament de les autoritats i estructures militars i a la impossibilitat de contenir el col·lapse total de la societat, normalment a escala global. Això reflecteix una mena d’ansietat contemporània davant la caiguda total del sistema, el que no deixa de ser tant una por com una forma de fantasia sobre el final inevitable d’un sistema que percebem com a desigual, caduc i indesitjable.
